Dissabte, 18 d'octubre
Vilaweb/18-10-08 L'estafador solidari diu que sortirà de la clandestinitat i que no ha rebut cap denúncia
Correu enviat per Enric Duran a Vilaweb: Com que s'ha demostrat qui són els qui roben, aviat tornaré a l'activitat pública
Avui fa un mes que vaig donar a conèixer la meva acció d'expropiació de gairebé 500.000 euros a 39 entitats financeres i encara no s'ha confirmat cap denúncia en contra meva.
Les informacions que es van fer públiques en alguns mitjans de comunicació no s'han traduït en cap procés judicial.
Aquest fet, juntament amb el silenci mediàtic de polítics i banquers en relació al tema, em fa sospitar que potser estan disposats a no acusar-me per tal que no se'n parli més.
Quin motiu podria haver, si no, per no denunciar-me? Si pensen que és un delicte no l'haurien de denunciar com és el deure d'un bon ciutadà?
Potser ja és massa evident a la gent qui són els vertaders delinqüents. I és que coses molt greus han passat al voltant de la crisi financera internacional des que la publicació CRISI va veure la llum. El titular de la revista del 17-S: Creus que els bancs et roben? Ha estat respòs sense mitges tintes pels ajuts de mes de 2 bilions d'euros que EEUU i els països de la UE han garantit a la banca privada, amb diners que són dels ciutadans o els perjudicaran a través del deute públic és a dir la inflació.
Mentre els forats dels bancs s'apuntalen amb diner públic, la majoria dels principals inversors i executius del sector financer han vist engreixar el seu patrimoni personal amb ingressos milers de vegades per sobre respecte les persones treballadores.
Així doncs, els aconteixements han fet quedar-se curtes les denúncies que feiem el 17de setembre. Ja no són només els banquers, sinó que s'ha demostrat que polítics i banquers van de la mà, per espoliar la riquesa de la gent. Banquers financen polítics, polítics financen banquers.
Davant d'aquestes evidències sembla clar que la meva acció d'insubmissió bancària ha despertat masses simpaties i mostres de suport entre la societat civil com per ser denunciada per unes entitats financeres totalment desprestigiades (i amb raó).
Són conscients els poders financers que si la meva acció surt judicialment immune serà una clara demostració de que la banca ha perdut tota legitimitat i que aquesta la tenim els que lluitem per transformar la societat? O potser es pensen que la gent no se n'assabentarà?
Que no s'equivoquin. Si els poders fàctics pretenen silenci, és que hem de fer soroll i el tindran.
Aquest atracament a mà armada, en que s'ha convertit la crisi financera actual, està indignant a cada vegada més gent. Milions de persones endeutades estan vivint l'agravi de veure com se'ls abandona, per no parlar de la gent que es mor de gana, mentre s'ajuda als rics. Totes hem vist de quina part estan els governs.
Entretant, des del poder ningú no vol reconèixer que la veritable solució passa pel canvi de sistema. El capitalisme depenent del creixement exponencial està esgotat perquè hem arribat als límits del consum dels recursos naturals i s'ha demostrat amb la crisi actual que l'especulació financera sense una base real, acaba convertint-se en res. Cap supervisió ni control convertirà els diners virtuals en energia o menjar.
Des de la gent i especialment des dels moviments socials cada vegada més persones ho tenim clar: les solucions de veritat passen pel decreixement i la justícia social.
Per arribar a aquestes solucions cal abolir el sistema financer actual. La liquidesa que necessiten les persones i els sectors productius es pot cobrir d'altres maneres. No necessitem bancs privats ni empreses financeres.
Per la meva banda, davant de la falta de denúncies i per poder estar actiu en les mobilitzacions socials en aquesta cojuntura històrica en que ens trobem, aviat sortiré de la clandestinitat i tornaré a l'activitat pública.
Enric Duran, 17 d'octubre del 2008
enllaços:CRISI, Entrevista a Enric Duran a "okupem les ones" , decreixement.net, Polèmica.org
cromets 1:55 AMVilaweb/18-10-08 L'estafador solidari diu que sortirà de la clandestinitat i que no ha rebut cap denúncia Correu enviat per Enric Duran a Vilaweb: Com que s'ha demostrat qui són els qui roben, aviat tornaré a l'activitat pública
Avui fa un mes que vaig donar a conèixer la meva acció d'expropiació de gairebé 500.000 euros a 39 entitats financeres i encara no s'ha confirmat cap denúncia en contra meva.
Les informacions que es van fer públiques en alguns mitjans de comunicació no s'han traduït en cap procés judicial.
Aquest fet, juntament amb el silenci mediàtic de polítics i banquers en relació al tema, em fa sospitar que potser estan disposats a no acusar-me per tal que no se'n parli més.
Quin motiu podria haver, si no, per no denunciar-me? Si pensen que és un delicte no l'haurien de denunciar com és el deure d'un bon ciutadà?
Potser ja és massa evident a la gent qui són els vertaders delinqüents. I és que coses molt greus han passat al voltant de la crisi financera internacional des que la publicació CRISI va veure la llum. El titular de la revista del 17-S: Creus que els bancs et roben? Ha estat respòs sense mitges tintes pels ajuts de mes de 2 bilions d'euros que EEUU i els països de la UE han garantit a la banca privada, amb diners que són dels ciutadans o els perjudicaran a través del deute públic és a dir la inflació.
Mentre els forats dels bancs s'apuntalen amb diner públic, la majoria dels principals inversors i executius del sector financer han vist engreixar el seu patrimoni personal amb ingressos milers de vegades per sobre respecte les persones treballadores.
Així doncs, els aconteixements han fet quedar-se curtes les denúncies que feiem el 17de setembre. Ja no són només els banquers, sinó que s'ha demostrat que polítics i banquers van de la mà, per espoliar la riquesa de la gent. Banquers financen polítics, polítics financen banquers.
Davant d'aquestes evidències sembla clar que la meva acció d'insubmissió bancària ha despertat masses simpaties i mostres de suport entre la societat civil com per ser denunciada per unes entitats financeres totalment desprestigiades (i amb raó).
Són conscients els poders financers que si la meva acció surt judicialment immune serà una clara demostració de que la banca ha perdut tota legitimitat i que aquesta la tenim els que lluitem per transformar la societat? O potser es pensen que la gent no se n'assabentarà?
Que no s'equivoquin. Si els poders fàctics pretenen silenci, és que hem de fer soroll i el tindran.
Aquest atracament a mà armada, en que s'ha convertit la crisi financera actual, està indignant a cada vegada més gent. Milions de persones endeutades estan vivint l'agravi de veure com se'ls abandona, per no parlar de la gent que es mor de gana, mentre s'ajuda als rics. Totes hem vist de quina part estan els governs.
Entretant, des del poder ningú no vol reconèixer que la veritable solució passa pel canvi de sistema. El capitalisme depenent del creixement exponencial està esgotat perquè hem arribat als límits del consum dels recursos naturals i s'ha demostrat amb la crisi actual que l'especulació financera sense una base real, acaba convertint-se en res. Cap supervisió ni control convertirà els diners virtuals en energia o menjar.
Des de la gent i especialment des dels moviments socials cada vegada més persones ho tenim clar: les solucions de veritat passen pel decreixement i la justícia social.
Per arribar a aquestes solucions cal abolir el sistema financer actual. La liquidesa que necessiten les persones i els sectors productius es pot cobrir d'altres maneres. No necessitem bancs privats ni empreses financeres.
Per la meva banda, davant de la falta de denúncies i per poder estar actiu en les mobilitzacions socials en aquesta cojuntura històrica en que ens trobem, aviat sortiré de la clandestinitat i tornaré a l'activitat pública.
Enric Duran, 17 d'octubre del 2008
enllaços:CRISI, Entrevista a Enric Duran a "okupem les ones" , decreixement.net, Polèmica.org
Dimarts, 3 de gener
Marcos i Sombraluz, on the road
Després de dissoldre el FZLN i tornar el nom d'EZLN al seus propietaris, l'ex subcomandante Marcos -ara delegado cero- abandona les armes i la selva Lacandona per emprendre una nova aventura: "la sexta y la otra".Vestit amb la seva armadura habitual -uniforme, passamuntanyes i pipa-, es posarà el casc, pujarà a la seva moto -sombraluz- i sortirà als camins per anar a defensar "un México más justo, desde abajo y a la izquierda".
En aquesta web explica el perquè de tot plegat. I en aquesta altra convida la premsa Nacional i Internacional a cobrir la seva campanya.
Para l@s trabajador@s de la Prensa Nacional e Internacional
EJÉRCITO ZAPATISTA DE LIBERACIÓN NACIONAL,
MÉXICO.
26 de diciembre del 2005.
A l@s trabajador@s de la Prensa Nacional e Internacional:
Damas y caballeros:
En el improbable caso de que algun@ de ustedes tenga la intención o el oscuro objeto del deseo de cubrir parte del recorrido del autodenominado “Delegado Zero” (o sea yo merengues) por las 32 entidades federativas de este doloroso país llamado México, les decimos que, por parte nuestra (o sea del EZLN) no se pedirá ninguna acreditación especial ni se vetará a ningún medio informativo o des-informativo (que los hay, que ni que).
Supongo que la mayoría de ustedes estará atad@ a las aburridas campañas electorales, que ya sufren tratando de sacar algo coherente de ese circo de tres pistas principales (o sea las encuestas, no sean mal pensad@s), y que quisieran hacer “otra cosa”, pero l@s implacables jef@s de redacción los amenazan con eso de que lo de los tres chiflados (o sea los encuestadores, reitero) es más importante que cualquier “otra campaña”. No le aunque, los comprendo y acompaño en su dolor (¿?). Pero que no se ponga triste su corazón, siempre podrán acudir a la página de internet para saber de la “otra” y, además, ésta nuestra participación en la “otra” será muy “otra” y, según me cuentan, será un paso desangelado por toda la República, mientras que las campañas electorales arrancarán el furor y entusiasmo del respetable público (parece que incluyendo a quienes no aparecen en ninguna encuesta).
Es más, para que vean que estoy a modo, les comparto un “tip”: se rumora que la gira del Sup-Zero (a la izquierda y, como es Sup pues abajo, por supuesto) servirá para comprobar que el poder de convocatoria de l@s zapaton@s (y del Zero -panzón, como deben ser los Zeros-) está por los suelos, y que cometieron un error al no sumarse a las loas a la “víctima favorita” (para diferenciarlo del “villano favorito”). Según fuentes confiables que han pedido no revelar su nombre (tal vez porque no existen), esto lo sabe el automencionado Zero y entonces pretende atascarse de los antojitos regionales que abundan, supone, en cada parte del país. Y más, con la consigna neoliberal de “fat is beautiful” y la muy rascuache de “agua embotellada no, atole espeso sí”, pretende hacer quebrar la floreciente industria de la anorexia “all included”.
Mmh. Sí, yo sé que estos “tips” no dan ni para la sección de gastronomía, pero es que no tenemos presupuesto para pagar anuncios comerciales en los medios (lo que no es tan malo, porque nadie nos aceptaría para promover, por ejemplo, productos para adelgazar).
Ahora que, en el supositorio de que lograran convencer a sus jef@s que siquiera les den un pequeño espacio en interiores (manque sea en la sección de “lencería con muchas x”), les avisamos que, en lo que se refiere a prensa, nosotros nos atendremos a las disposiciones que tomen l@s compas de la “otra” en cada estado.
A ell@s les estamos recomendando que no excluyan a nadie (además, tampoco creo que haya mucha prensa) y que sólo les pidan, a ustedes, que respeten los tiempos y lugares que se pongan a su disposición. Aunque nosotros sabemos bien del buen comportamiento, madurez y mesura de tod@s ustedes, creemos que toda la “otra” debiera constatar esto.
Como quiera, les aviso que saldré el día 1 de enero del 2006 (que, como es público y notorio, es un año que empezó, lo menos, en enero del 2004) del Caracol de La Garrucha en horas de la mañana. En la tarde-noche de ese día primero haremos, l@s zapatistas del EZLN y compas de la “otra”, un acto en San Cristóbal de Las Casas. El día 2 de enero empezará formalmente, en la misma ciudad coleta, la gira por México. De ahí nos seguimos y, “con unos kilos de más” (espero), regresaremos hasta finales del junio, siempre del 2006.
Por otra parte, no crean que he ignorado las solicitudes de entrevistas que algun@s de ustedes habían mandado. Lo que pasa es que mejor dejé pasar tiempo para que reconsideren, porque seguro que ahora no es de interés de ninguna casa encuestadora, y cuando acabe la “tregua navideña”, pues menos.
Vale, Salud y, como es casi seguro de no les vea mas que las firmas (si es que se las ponen) en sus artículos, reportajes y fotos de y sobre las encuestas electorales, les mentiré un poco: l@s extrañaré.
Desde las montañas del Sureste Mexicano.
El Presunto Sub Delegado Zero (abajo y a la izquierda) de la Comisión Sexta del
Ejército Zapatista de Liberación Nacional.
El SupMarcos, eructando con desparpajo después de zamparse un “Marco´s Very Heavy Pozol Reloaded” (nota: la receta es secreta, pero da “muncha juerza”)
México, Diciembre del 2005.
Enllaços
web del FZLN
blog del subdelegado zero y la comisión sexta del ezln
Subcomandante Marcos (web no oficial)
Diumenge, 1 de maig
Mails dels mars del sud
Hi ha cartes que encara s'enviïn a l'hora triguen dies, mesos, anys... en arribar. Manuel Vicent n'acaba de rebre una amb quatre mesos de retard: la d'uns amics que vivien a les Nias, Sumatra. Certa o no, aquesta història ens ha despertat el gen aventurer que mai ens abandona i hem decidit anar a donar un cop d'ull virtual al lloc des d'on la van enviar.Sumatra
Manuel Vicent
Acabo de recibir una carta de unos amigos desde la isla de Sumatra, sellada el 20 de diciembre de 2004, pocos días antes de que sucediera en aquella latitud el maremoto que ahogó a medio millón de personas. La carta, que tal vez se había extraviado en medio de la tragedia, ha llegado limpia, sin una sola mota de barro. Mis amigos, una pareja todavía joven, habían huido hacia ese lugar del planeta hace ya dos años, dejando atrás su frenético trabajo en una multinacional, para vivir a ras de la naturaleza y experimentar ciertas emociones primitivas. Por una carta anterior supe que habitaban una cabaña en la playa perdida de un atolón de la Nías, al noroeste de Sumatra, poblado de orangutanes y gibones negros cuyos gritos les despertaban cada mañana. Estos fugitivos mandaban fotos a los antiguos compañeros de oficina donde aparecían desnudos y rodeados de macacos. En almadraba de Denia un día se anilló a un alevín de atún de apenas diez centímetros de largo y algunos años después fue capturado en aguas de Sumatra con 500 kilos de peso. Cuando se lo conté, ellos me dijeron que pescaban pulpos, doradas y otros peces de nombres desconocidos en aguas placenteras y luego los asaban sobre un lecho de brasas en la arena finísima. En el estado de inocencia de aquel paraíso buceaban en busca de corales, leían a la sombra de los cocoteros, dormían siestas muy largas, de noche encendían hogueras y se amaban con una emoción añadida, ya que en medio de la pasión, atraído por los gemidos de placer, podía presentarse un tigre sinuoso al pie de la cama lamiendo de celos la mosquitera. En su última carta la mujer me escribió que había aprovechado la tela de un paracaídas abandonado en un manglar para confeccionar la vela de una barca que estaba construyendo su marido con madera de palmera nipa. Querían explorar las islas salvajes de alrededor con la ayuda de un nativo de la etnia batak, que también les había enseñado a tallar máscaras de dioses papúes. Éste les acababa de contar una extraña historia. En un templo abandonado en medio de la selva había visto dos serpientes paralelas que se deslizaban a lo largo del pavimento desde la puerta hasta el altar y que después de coronarlo cada una por un lado, copularon sobre el ara con un nudo enigmático. Según el nativo este hecho presagiaba una gran catástrofe. Cuando se producía este abrazo entre dos reptiles de esa clase era señal de que el mar estaba próximo a despertar de un largo sueño. La carta terminaba deseándome feliz Navidad.
El Pais/1-5-05
Diumenge, 27 de febrer
Mails encartats
Estàs fart que el teus mails vagin al cementiri dels Spams? Ets d'aquells que quan són dalt d'una muntanya o enmig desert amb el portàtil senten la necessitat imperiosa d'explicar-ho a algú, i aquest algú no té internet? o... simplement ets dels que estan fins als nassos de la lentitud del servei postal?
Si és així, s'han acabat els teus problemes. L-mail t'ofereix el que estàs buscant (pagant amb tarja, clar)
lets individuals and businesses send letters to any postal address via the Internet. We print and post letters from 17 worldwide locations and even lick the stamps for you!
cromets 8:56 AMMails encartats
Estàs fart que el teus mails vagin al cementiri dels Spams? Ets d'aquells que quan són dalt d'una muntanya o enmig desert amb el portàtil senten la necessitat imperiosa d'explicar-ho a algú, i aquest algú no té internet? o... simplement ets dels que estan fins als nassos de la lentitud del servei postal? Si és així, s'han acabat els teus problemes. L-mail t'ofereix el que estàs buscant (pagant amb tarja, clar)
lets individuals and businesses send letters to any postal address via the Internet. We print and post letters from 17 worldwide locations and even lick the stamps for you!
Dimecres, 31 de desembre
Cròniques marcianes
Seguim amb les cròniques marcianes i amb la síndrome del Beagle perdut. Les passejades pel ciberespai al costat dels PCs han despertat la part afectiva dels nostres cervells. L'espècie humana ja reconeix com a seus els fruits de la seva ment: els robots. I què passa? que si marxen de casa i no ens diuen res patim la seva absència com si d'un fill es tractés. Davant d'aquest panorama, Josep Maria espinàs, amb qui dec compartir algun bit, ha decidit escriure al Beagle per donar-li alguns consells.
Carta al robot Beagle
S'ha perdut un robot. Un fill nascut de la civilització humana. I no s'ha perdut en qualsevol cantonada, ni a la platja ni a la muntanya. S'ha perdut al planeta Mart.
Havia d'aterrar en aquell planeta el dia de Nadal. Però la família no en té notícies. Hauria pogut telefonar, almenys, que és el que els seus pares volien. "Truca'ns ni que sigui per felicitar-nos. Aquí tothom espera rebre un senyal teu. És molt diferent celebrar el Cap d'Any si tu no hi ets. Et guardem el raïm, estimat Beagle".
Comprenc el disgust dels seus pares, que no s'ho expliquen. Jo em solidaritzo amb ells, per respecte, però privadament he de confessar que aquest silenci no m'estranya. El que jo no m'explico, precisament, és que tants fills de la Terra corrin amunt i avall per l'espai com si fos el pati d'una escola, i no topin mai, ni caiguin morts de fatiga. La densitat de població de navegants espacials ja deu ser molt superior a la densitat de camells al desert del Sàhara. I sense aquests artefactes tan poderosos com invisibles --l'autèntic poder sempre ho és, d'invisible--, la vida de l'espècie humana, a la Terra, s'empobriria molt. La quantitat de coses que deixarien de funcionar.
No vull afalagar-te, Beagle, perquè et decideixis a posar-te en marxa. Perquè des d'un cert punt de vista, ho reconec, m'agrada el teu gest de rebel.lia. ¿No has obeït ja prou ordres? Si has trobat la independència a Mart, ¿per què se t'ha de criticar? Totes les naus, totes les sondes, tots els satèl.lits que circulen per l'espai amb una exactitud i una disciplina inflexibles, segur que si un dia et veuen patiran un col.lapse d'enveja.
Admirat Beagle, hauries de comunicar-te amb la Terra el temps just per fer-hi arribar aquest missatge: "Envieu-me un Beagle de l'altre sexe per poder iniciar a Mart una nova civilització". Però si el que volies era la soledat, que et deixessin tranquil, no hi confiïs gaire: els humans són tossuts, i encara són capaços de fer-te parlar un dia d'aquests.
cromets 11:26 AMCròniques marcianes
Seguim amb les cròniques marcianes i amb la síndrome del Beagle perdut. Les passejades pel ciberespai al costat dels PCs han despertat la part afectiva dels nostres cervells. L'espècie humana ja reconeix com a seus els fruits de la seva ment: els robots. I què passa? que si marxen de casa i no ens diuen res patim la seva absència com si d'un fill es tractés. Davant d'aquest panorama, Josep Maria espinàs, amb qui dec compartir algun bit, ha decidit escriure al Beagle per donar-li alguns consells. Carta al robot Beagle
S'ha perdut un robot. Un fill nascut de la civilització humana. I no s'ha perdut en qualsevol cantonada, ni a la platja ni a la muntanya. S'ha perdut al planeta Mart.
Havia d'aterrar en aquell planeta el dia de Nadal. Però la família no en té notícies. Hauria pogut telefonar, almenys, que és el que els seus pares volien. "Truca'ns ni que sigui per felicitar-nos. Aquí tothom espera rebre un senyal teu. És molt diferent celebrar el Cap d'Any si tu no hi ets. Et guardem el raïm, estimat Beagle".
Comprenc el disgust dels seus pares, que no s'ho expliquen. Jo em solidaritzo amb ells, per respecte, però privadament he de confessar que aquest silenci no m'estranya. El que jo no m'explico, precisament, és que tants fills de la Terra corrin amunt i avall per l'espai com si fos el pati d'una escola, i no topin mai, ni caiguin morts de fatiga. La densitat de població de navegants espacials ja deu ser molt superior a la densitat de camells al desert del Sàhara. I sense aquests artefactes tan poderosos com invisibles --l'autèntic poder sempre ho és, d'invisible--, la vida de l'espècie humana, a la Terra, s'empobriria molt. La quantitat de coses que deixarien de funcionar.
No vull afalagar-te, Beagle, perquè et decideixis a posar-te en marxa. Perquè des d'un cert punt de vista, ho reconec, m'agrada el teu gest de rebel.lia. ¿No has obeït ja prou ordres? Si has trobat la independència a Mart, ¿per què se t'ha de criticar? Totes les naus, totes les sondes, tots els satèl.lits que circulen per l'espai amb una exactitud i una disciplina inflexibles, segur que si un dia et veuen patiran un col.lapse d'enveja.
Admirat Beagle, hauries de comunicar-te amb la Terra el temps just per fer-hi arribar aquest missatge: "Envieu-me un Beagle de l'altre sexe per poder iniciar a Mart una nova civilització". Però si el que volies era la soledat, que et deixessin tranquil, no hi confiïs gaire: els humans són tossuts, i encara són capaços de fer-te parlar un dia d'aquests.
Dimecres, 19 de novembre
Mail d'en Broc a Floquet de neu
Hola Floquet,
Fa dies que sé que t'estàs morint. Tothom en parla des que els del zoo van esbombar la notícia perquè la gent s'apressés a acomiadar-te. Jo no t'he pogut visitar mai, ni a tu ni als altres animals que tenen tancats. Als gossos no ens hi deixen entrar. Diuen que esvalotaríem els animals i que podríem pendre mal. No hi fa res, perquè a mi no m'agrada veure els animals engabiats. M'estimo més trobar-los en llibertat.
També diuen que el blanc de la teva pell t'ha allargat la vida. Que en llibertat no haguessis viscut tants anys. Vaja, et vénen a dir que ets uns afortunat i encara els has d'estar agraït per haver convertit la teva vida en un espectacle. Quan aquest s'acaba, però, toca abaixar el teló perquè l'artista pugui descansar en la intimitat. I això és el que t'estan negant.
Avui he vist una foto teva en un d'aquells diaris sensacionalistes. Una foto que m'ha posat molt trist i que m'ha fet dubtar de la capacitat de compassió que tenen els humans. ¡Tant d'omplir-se la boca que tindries una mort digna i ara resulta que encara volen fer negoci amb teva agonia! Cony, floquet, demana, exigeix que et portin a la selva i que et deixin morir en pau. És el mínim que poden fer per tu amb el que els has fet guanyar. Això sí que seria acabar l'espectacle com cal.
llepadetes
Broc
cromets 7:34 AMMail d'en Broc a Floquet de neu
Hola Floquet,Fa dies que sé que t'estàs morint. Tothom en parla des que els del zoo van esbombar la notícia perquè la gent s'apressés a acomiadar-te. Jo no t'he pogut visitar mai, ni a tu ni als altres animals que tenen tancats. Als gossos no ens hi deixen entrar. Diuen que esvalotaríem els animals i que podríem pendre mal. No hi fa res, perquè a mi no m'agrada veure els animals engabiats. M'estimo més trobar-los en llibertat.
També diuen que el blanc de la teva pell t'ha allargat la vida. Que en llibertat no haguessis viscut tants anys. Vaja, et vénen a dir que ets uns afortunat i encara els has d'estar agraït per haver convertit la teva vida en un espectacle. Quan aquest s'acaba, però, toca abaixar el teló perquè l'artista pugui descansar en la intimitat. I això és el que t'estan negant.
Avui he vist una foto teva en un d'aquells diaris sensacionalistes. Una foto que m'ha posat molt trist i que m'ha fet dubtar de la capacitat de compassió que tenen els humans. ¡Tant d'omplir-se la boca que tindries una mort digna i ara resulta que encara volen fer negoci amb teva agonia! Cony, floquet, demana, exigeix que et portin a la selva i que et deixin morir en pau. És el mínim que poden fer per tu amb el que els has fet guanyar. Això sí que seria acabar l'espectacle com cal.
llepadetes
Broc
Dijous, 21 d'agost
Discurs brodat
Els discursos dels polítics poden ser brodats o embastats. Manuel Ribas, com a bon sastre, fa els patrons, talla la roba, agafa fil i agulla i embasta un discurs amb dites castellanes molt conegudes. Quan el té a punt, comença a cosir-ho tot i prova com quedaria en boca del presidente. El resultat és aquest discurs brodat, que comparteix alguns fils amb aquest altre.
El discurso
Antes de hablar, enfatizó el presidente, quiero decir unas palabras.
Y lo que voy a decir es una verdad como un témpano. Hemos estado entre la espalda y la pared. Hemos ido de caspa caída. Hemos tenido el handicap en contra. Hemos pasado de castaño a oscuro. Nos hemos visto metidos en más de un membrete. De mí se ha dicho que soy un higocéntrico. Pero, recordad, siempre insistí en que todo era pataca minuta, que no había que confundir los churros con las merinas, ni agobiarse en un vaso de agua, ni hacer caso de las antenas paranoicas ni de la fiebre óptica. Yo siempre lo tuve herméticamente claro: Renaceremos de nuestras cenizas como el gato Félix, diga lo que diga el obstáculo de Delfos.
Bien sé que a todo Napoleón le llega su Water-polo, pero yo fui llamado a llenar el vacío de las ausencias y no me voy a salir por la tajante. Mis adversarios dicen que he colocado a España en un lugar antipático a los ojos del mundo. También en eso les ha salido el tiro por la horma del zapato. Me cuentan y no paran de chistes que circulan por Internet, en Portugal, sin ir más lejos. "¿En qué se parecen un presidente español humilde y Superman? En que ninguno de los dos existe". Je, je. Y otro: "¿Por qué cuando empatan a cero, Portugal mete cero goles y España cero golazos?". Muy simpáticos estos portugueses. Será por eso que en las Azores estábamos cuatro y sólo se habla del famoso trío. La verdad es que cuando nos presentaron al primer ministro portugués, le guiñé un ojo a Bush y le dije: "¿Sabías, George, que el nuevo puente de Lisboa sobre el Tajo es el más grande del mundo y uno de los más grandes de Portugal?" ¡Cómo nos reímos!
A mis presuntos sucesores, paciencia. Hay que saborear el éxito en pequeñas diócesis. No quiero que dividáis el partido en tres mitades ni que comiencen las hostialidades. Siempre me tendréis aquí, donde debe ser, a babor, a la derecha. Y ahora viene, lo fundamental. Como dice nuestro patrón fundador, marcando el paso de los tiempos, sin asombro de duda: llegado el momento, y si es menester, hay que sacar los votos hasta de debajo de los ladrillos. Porque, y esta es la gran cuestión, ¿qué futuro vamos a dejar a nuestros antepasados?
El Pais/19-8-03
cromets 12:56 PMDiscurs brodat
Els discursos dels polítics poden ser brodats o embastats. Manuel Ribas, com a bon sastre, fa els patrons, talla la roba, agafa fil i agulla i embasta un discurs amb dites castellanes molt conegudes. Quan el té a punt, comença a cosir-ho tot i prova com quedaria en boca del presidente. El resultat és aquest discurs brodat, que comparteix alguns fils amb aquest altre.El discurso
Antes de hablar, enfatizó el presidente, quiero decir unas palabras.
Y lo que voy a decir es una verdad como un témpano. Hemos estado entre la espalda y la pared. Hemos ido de caspa caída. Hemos tenido el handicap en contra. Hemos pasado de castaño a oscuro. Nos hemos visto metidos en más de un membrete. De mí se ha dicho que soy un higocéntrico. Pero, recordad, siempre insistí en que todo era pataca minuta, que no había que confundir los churros con las merinas, ni agobiarse en un vaso de agua, ni hacer caso de las antenas paranoicas ni de la fiebre óptica. Yo siempre lo tuve herméticamente claro: Renaceremos de nuestras cenizas como el gato Félix, diga lo que diga el obstáculo de Delfos.
Bien sé que a todo Napoleón le llega su Water-polo, pero yo fui llamado a llenar el vacío de las ausencias y no me voy a salir por la tajante. Mis adversarios dicen que he colocado a España en un lugar antipático a los ojos del mundo. También en eso les ha salido el tiro por la horma del zapato. Me cuentan y no paran de chistes que circulan por Internet, en Portugal, sin ir más lejos. "¿En qué se parecen un presidente español humilde y Superman? En que ninguno de los dos existe". Je, je. Y otro: "¿Por qué cuando empatan a cero, Portugal mete cero goles y España cero golazos?". Muy simpáticos estos portugueses. Será por eso que en las Azores estábamos cuatro y sólo se habla del famoso trío. La verdad es que cuando nos presentaron al primer ministro portugués, le guiñé un ojo a Bush y le dije: "¿Sabías, George, que el nuevo puente de Lisboa sobre el Tajo es el más grande del mundo y uno de los más grandes de Portugal?" ¡Cómo nos reímos!
A mis presuntos sucesores, paciencia. Hay que saborear el éxito en pequeñas diócesis. No quiero que dividáis el partido en tres mitades ni que comiencen las hostialidades. Siempre me tendréis aquí, donde debe ser, a babor, a la derecha. Y ahora viene, lo fundamental. Como dice nuestro patrón fundador, marcando el paso de los tiempos, sin asombro de duda: llegado el momento, y si es menester, hay que sacar los votos hasta de debajo de los ladrillos. Porque, y esta es la gran cuestión, ¿qué futuro vamos a dejar a nuestros antepasados?
El Pais/19-8-03